Entrevista a Noelia Linares, directora centre terapèutic La Garriga. Ens parla de gènere i addiccions

NOELIA LINARES 

Directora del centre terapèutic La Garriga 

 

Trobo a la Noelia nerviosa, procurant estar calmada per poder donar el millor d’ella mateixa. És un tema al qual dona molta importància, com a feminista apassionada i com a filla d’addicte recuperada. El seu objectiu és donar veu i donar llum a persones que ho necessitin, i als seus familiars.  

La Noelia no és terapeuta, dirigeix el centre, però té molta informació i experiència sobre la malaltia perquè es va involucrar molt en la recuperació de la seva mare. Va entendre que era una malaltia difícil i va tenir la sort de viure-ho de molt jove, per la qual cosa no tenia tants prejudicis. Això la va ajudar a adonar-se que la seva mare no era mala persona, sinó que estava malalta. Desprès de la recuperació, la seva mare es va formar com a terapeuta i amb els anys va crear el centre terapèutic La Garriga.  

 

La Noelia ha viscut totes les etapes de l’addicció com a testimoni, al costat de la seva mare: en actiu, en recuperació, en formació com a terapeuta, sent terapeuta i sent fundadora d’un centre.  

Pensant ja en un bon relleu, la seva mare li va oferir dirigir el centre. Fa un any i mig que ha començat a treballar-hi dia a dia, dirigint equips de treball i projectes.  

Hi ha molta gent que parla de l’addicció, però ningú com Noelia Linares. 

 

Per què ens costa tant a les dones demanar ajuda? 

Voldria deixar de banda el tema de l’addicció per un moment.  

A nivell legal, els drets i obligacions de les persones són els mateixos independentment del nostre gènere. Però a nivell moral, emocional i social, sovint trobem una diferència marcada entre homes i dones, causada per els greuges de caràcter sexista que tots tenim, encara que sigui inconscientment. Les nostres creences (els greuges inconscients) condicionen el que pensem, el que pensem condiciona les nostres accions, les nostres accions tenen uns resultats, i aquests resultats reafirmen les nostres creences. I així tota l’estona... 

 

Encara que afortunadament hem anat evolucionant, en quins aspectes quotidians encara veiem aquest cercle viciós? 

Per exemple, només un 12% de les excedències per cuidar dels nostres fills o altres familiars dependents són sol·licitades per homes, i les feines a jornada parcial, que faciliten el rol de cuidador, estan ocupats en un 70% per dones. Per un costat, això respon a que de forma conscient o inconscient, es segueix associant a tenir cura dels nens i les tasques de la llar a la dona. Per un altre, provoca que es segueixi percebent com a tal. Degut a això, a dia d’avui es segueixen utilitzant expressions com “el meu marit m’ajuda amb els nens” o “el meu marit ajuda a casa”. La paraula “ajuda” implica que no es responsabilitat també de l’home. Estic convençuda que en realitat un gran nombre de persones volen dir que els dos membres de la parella comparteixen aquestes responsabilitats, però no és el que diuen. Diuen “ajudar” i el llenguatge utilitzat contribueix de forma subliminal a reforçar creences basades en rols de gènere. 

“Un home sol a una barra d’un bar bevent, no crida l’atenció. Si és una dona sí, i a més a més, això genera especulació: o està intentant lligar o deu ser una prostituta” 

 

 

El “Síndrome de la Nena Bona”, seria un altre exemple per fer entendre aquests mandats de gènere inconscients? 

Totalment. La idea popular de que les nenes maduren abans que els nens, no és veritat, almenys des d’un punt de vista biològic. Les expectatives depositades en nosaltres segons el nostre gènere, condiciona com ens tracten des de petits, i per tant, també les nostres creences i comportaments. En alguns casos, això deriva a aquest Síndrome de la Nena Bona, que és un terme encunyat per la psicoterapeuta estatunidenca Beverly Engel. Explicat de manera molt resumida i a grans trets, ve a dir que com que és habitual considerar normal que els nens siguin basts o entremaliats, a les nenes se les educa per ser obedients, tranquil·les i callades; perquè aquestes son les característiques pròpies d’una “bona nena”. Quan aquestes “bones nenes” creixen, hi ha una probabilitat important que ho facin com a dones que posen per davant necessitats i desitjos dels demès als seus propis. Per tal de no decebre al seu entorn, per elles fallar, no és una opció. Al igual que amb qualsevol altre aspecte de la vida, tot el que he comentat fins ara afecta directament a l’hora de demanar ajuda contra l’addicció.  

 

“La vergonya de ser males mares, males filles, males esposes, ... fa que les dones tinguin una predisposició més accentuada a intentar ocultar la malaltia, endarrerint el fet de demanar ajuda i posar-se en recuperació”

“L’addicció és una malaltia, que al igual que moltes condicions mèdiques, s’ha vist afectada per el sexisme”

 

Per què? Sembla que no tinguin dret a estar malament 

Si hem assumit - volent o no - el rol de cuidadores, però de sobte som nosaltres les que necessitem que ens cuidin, no podem seguir portant a terme el nostre rol. A més a més, com que a dia d’avui la malaltia de l’addicció segueix aportant un enorme estigma, una part important de la societat veu a les persones afectades com a fracassats o viciosos. Aquest estigma es veu accentuat per aquesta doble vara que s’aplica per un mateix fet, depenent de si ets dona o home, i la vergonya de ser males mares, males filles o males esposes. Això fa que les dones tinguin una predisposició més accentuada a intentar ocultar la malaltia, endarrerint el fet de demanar ajuda i posar-se en recuperació. 

  

És més el propi auto-estigma, que l’estigma social, el que frena la seva motivació a posar-se en tractament? 

Personalment crec que és el mateix. Si no hi hagués un estigma social, no hauríem desenvolupat un auto-estigma. És una mica del que parlava en l’anterior pregunta. Les nostres creences no neixen per combustió espontània, sinó que son fruit del que històricament ens han inculcat.  

Sigui com sigui, la realitat és que a nivell mundial, un terç del consum de drogues es produeix per part de les dones. Tanmateix, en tractaments de rehabilitació, la mitjana de pacients de gènere femení és només un de cada cinc pacients.  

 

Tenen els homes l’estigma de l’addicció menys interioritzat que les dones? 

Crec que no, tant homes com dones experimenten l’estigma que acompanya la malaltia. Només són les àrees de la seva vida que són jutjades, el que és diferent. On si que es veu una benevolència o normalització és en el consum i els comportaments induïts per aquest. Per exemple, un home sol a una barra d’un bar bevent, no crida l’atenció. Si és una dona si, i a més a més, això genera especulació: o està intentant lligar o deu ser una prostituta. De la mateixa manera que estar sota els afectes d’alguna substància, s’utilitza com atenuant si un home agredeix sexualment: “no sabia el que es feia”. Però s’utilitza com a mitificant del trauma patit si una dona és agredida sexualment sota els afectes d’alguna droga, o inclús per culpar-la a ella de l’agressió.  

 

Són equivalents la por i la vergonya entre homes i dones? 

No. I amb això no vull dir que els homes no sentin por ni vergonya, perquè clar que tenen sentiments. Sempre m’ha molestat aquesta simplificació que es fa dels homes, i que molta gent atribueix al feminisme però que en realitat és també producte del patriarcat i que juga un paper molt important en els problemes de salut mental que experimenten els homes.  

 

La por i la vergonya, de quines maneres es manifesten?  

En part a través dels rols de gènere que hem interioritzat. Tanmateix, en la meva opinió, el que està molt lligat a aquesta por i a aquesta vergonya quan parlem de consums i addiccions, és la violència de gènere. Per exemple, un 12% de dones víctimes d’agressió sexual han recorregut al consum de substàncies per intentar combatre amb el que els ha passat. Aquesta xifra augmenta a un 26,6% quan l’agressió ha sigut una violació. Així mateix, s’ha establert que les dones que han sigut víctimes de violència física o psicològica son 15 vegades més propenses a desenvolupar la malaltia de l’addicció. Un altre dada a destacar és que el 60% dels homes amb trastorn addictiu no tractat, exerceixen violència sobre les seves parelles sentimentals femenines.  

Llavors, encara que cada cas és diferent, en termes generals hi ha una tendència a que quan una o ambdues parts es troben sota els efectes de substàncies, les dones tenen por al que els hi facin, mentre que els homes senten vergonya del que fan. Les dones també senten vergonya per no complir amb el que s’espera d’elles a través dels rols de gènere, mentre que els homes senten por a que se’ls jutgi per no complir les expectatives dipositades en ells.  

 

“El nostre centre, La Garriga, ha sigut un dels primers centres de rehabilitació mixtes en implementar i aconseguir mantenir una teràpia de grup exclusiva per dones i impartida per dones” 

 

Són l’entorn familiar i social els punts clau de l’èxit del procés de rehabilitació? 

Per el nostre centre han passat pacients que per un motiu o altre no tenien aquest suport i han aconseguit refer la seva vida. A més a més, aquesta malaltia és tan complexa, que moltes vegades hi ha familiars i parelles que inclús tenint a un ésser estimat patint la malaltia, no entenen el que suposa i s’aferren a aquests perjudicis causats per l’estigmatització. Després està el tema de la co-addicció, on familiars de la persona addicta també necessiten ajuda amb la co-dependència. Fa que es comportin d’una manera que els causa molt de patiment a ells i que pot arribar a perjudicar el procés de rehabilitació dels pacients.  

Una de les terapeutes de la meva mare, sempre deia que els pacients tenen la responsabilitat de posar-se bé amb, sense o malgrat la família.  

És indiscutible que tenir un recolzament sòlid i compromès amb el tractament és una ajuda espectacular i que s’agraeix moltíssim, tant per part dels pacients, com per part dels professionals que ens dediquem a això.  

 

“L'addicció en si no és un problema de gèneres, no obstant, els diferents components que la rodegen si que tenen un problema de gènere molt marcat” 

 

Si no és un problema de gèneres, per què s’ataca tant a la dona? 

L'addicció en si no és un problema de gèneres, no obstant, els diferents components que la rodegen si que tenen un problema de gènere molt marcat. A més dels exemples proporcionats fins ara, les substàncies depressores, com l’alcohol o els hipnosedants, són consumits en major proporció per dones que per homes. Altres substàncies estimulants com per exemple la cocaïna és consumida per més homes que per dones. Això ens parla de les diferències tant entre les motivacions per consumir, com dels efectes d’aquest consum. També crida l’atenció que la substància que necessita prescripció mèdica sigui més freqüent en dones que en homes, i pugui indicar una ruptura en la comunitat mèdica. Això ho veiem en altres aspectes, com per exemple en els símptomes d’un infart, què son diferents entre homes i dones. Ara bé, fins fa poc, això no es sabia i per tant no es tractava correctament a les dones que l’estaven patint. També com l’autisme, que té un diagnòstic tardà en moltes dones, perquè per un costat hi ha diverses característiques que són diferents entre homes i dones, però només s’han fet estudis en homes; i per altra banda, perquè els rols de gènere associats a la dona han fet que les dones emmascarin els signes. En resum, l’addicció és una malaltia que igual que moltes condicions mèdiques, s’ha vist afectada per el sexisme.  

 

Quins models d’intervenció utilitzeu en els grups integrats específics per dones? 

La dinàmica de la nostra teràpia per dones és similar a la dinàmica de la teràpia general mixta. No tractem exclusivament problemàtiques femenines sinó la malaltia de l’addicció en si. Però ho fem des de la perspectiva de la dona, tractant totes les diferències de símptomes i conseqüències que he descrit abans. A l’espai, al no haver-hi homes, les pacients es senten segures de compartir certes vivències i pensaments que en un entorn mixt els faria vergonya. El nostre centre ha sigut un dels primers centres de rehabilitació mixtes en implementar i aconseguir mantenir una teràpia de grup exclusiva per dones i impartida per dones.  

Com ho heu aconseguit?  

Crec que hi ha diverses claus que ho han permès. Altres professionals comenten que ells ho han intentat però o bé no van poder arribar a implementar-les, o no van poder mantenir-les.  Les seves teràpies es van desvirtuar i van començar a ser anti-terapèutiques, centrant-se en temàtiques sexuals. En el nostre cas, tant la fundadora del centre com la directora terapèutica, i com jo, la directora general, som dones. Només fa falta una petita cerca al Google per adonar-se que la majoria dels centres terapèutics del país estan fundats o dirigits per homes. Per molt aliats que puguin ser, és pràcticament impossible que entenguin els aspectes més intrínsecs del que suposa ser dona en general, i dona addicte en particular. La columna vertebral del tractament és la teràpia de grup, i per això fa falta un mínim de participants. Com comentava abans, estadísticament només 1 de cada 5 pacients és dona. A La Garriga, tenim una mitjana de 15 dones, el que suposa un 7% més que l’estadística mitja. Això ha fet possible la incorporació de les teràpies de dones.